Temps enrere, vivia a un lloc molt llunyà. Sempre vaig vestir molt malament, fins i tot, duia les soles de les sabates foradades. Però, tenia una possessió. Al ser l'ultim de deu germans, vaig heretar un tros de terra tan petit com un mocador. Desafortunadament, aquest tros de terra estava situat dalt un turó terregós, la qual cosa, m'obligava a pujar i baixar per dur puals d'aigua.
Els joves del poble fugien de jo com de la pesta. Em veien com un home miserable, lleig, pobre i simpàtic. Així que consideraven que no valia ni cinc cèntims.
Per sort, al poble del costat hi vivia una al·lota pobre. Però, aquesta posseïa una gran bellesa. Era tan polida, que anhelava la seva ma. De manera que vaig plantar cara i vaig anar a demanar-li si volia ser la seva esposa. I va acceptar! Els pares molt tristos, em van confessar que només em podien donar un pinyol de préssec com a regal de matrimoni. Però, d'aquí a tres anys segurament podria vendre préssecs i guanyar doblers.
Després de cassar-nos, la mirava hores i hores. De manera que oblidava anar a la muntanya. Malauradament, un dia vam quedar sense menjar i ella va decidir dibuixar-se a ella mateixa, com a solució al problema. Així jo podia pujar a la muntanya sense deixar de mirar a la meva estimada.
Vaig pujar a la muntanya cantant una cançó, i quan la trobava a faltar mirava el retrat que estava clavat a una canya. Però, un dia de vent es va desenganxar i va volar. Em vaig tirar a per ell, però el vaig perdre...
Aquell mateix dia, a l'arribar a casa la meva dona no va sortir a saludar-me. Em va estranyar molt i la vaig cercar per tota la casa. Però... no hi era. Ningú podria imaginar com em vaig sentir... Ho vaig passar molt malament! Plorava tot es dia i no podia deixar de pensar amb sa meva princeseta.
Ho vaig intentar superar, però era impossible. Per desgràcia, això no era excusa per deixar la meva feina. Així que em vaig dedicar a pujar i baixar la muntanya cuidant el meu tros de terra.
Després de tres anys, com van dir els pares de la meva estimada, ja podia anar a vendre préssecs per el carrer i guanyar doblers. I així ho feia cada dia.
Un dia jo estava venent préssecs i cantant la meva cançó, quan van aparèixer uns guàrdies que em van fer pujar a un gran palau. Era tot molt estrany. De repent, va aparèixer un samurai que em va ordenar canviar-nos les vestimentes! Per a què voldria un samurai com ell dur la roba d'un pobre com jo?
Després els guàrdies em van dur a una terrassa on havia una al·lota molt guapa dinant. Al girar-se vaig veure la seva cara. Era ella! Era la meva estimada! Ningú podría arribar a imaginar l'emoció del moment. Ella es va aixecar i va córrer en la meva direcció, i vam tenir un reencontre molt apassionat.
A partir d'aquell moment, em vaig convertir amb el samurai més ric i feliç d'aquest mon. I, el més important de tot, vaig poder mirar de nou tot el dia a la meva estimada i passar la resta dels meus dies al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada