La inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant; Pablo Picasso.

La inspiració és un impuls creatiu sense límits que ens permet crear e imaginar les coses més extraordinàries. D'aquesta manera podem expressar les nostres idees i els nostres sentiments de diferents formes, com per exemple: l'escriptura.


Al mateix temps, com diu en Picasso: ''La inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant''. Amb aquesta oració jo entenc que la inspiració només arriba quant estàs treballant plenament amb alguna cosa. Es a dir, un escriptor decideix escriure una obra quan té una idea que vol transmetre als altres, quan necessita desfogar-se o simplement, al voler gaudir del plaer de l'escriptura. Però no és suficient amb aquesta simple idea! Necessitem estar treballant perquè arribi aquest impuls creatiu. En el moment que l'escriptor aconsegueix inspirar-se gràcies a una concentració plena i absoluta, es deixa endur per els impulsos i escriu tot el que imagina, sense cap miració. Simplement, escrivint tots els seus pensaments, els seus somnis, records, idees, històries...


A més a més hi ha moltes altres maneres de inspirar-se com: la música, el cinema, el teatre, l'espectacle, la pintura... Tots aquests factors artístics et donen la oportunitat d'ensenyar a la gent qualitats personals e individuals de cada persona. Moltes vegades una obra d'art, literària, teatral, cinematogràfica o musical ens pot dir molt sobre la personalitat del seu autor. És per això, que necessitem la inspiració: per poder expressar-se sense límits, treure la teva personalitat e desfogar-se.

El venedor de préssecs. (1a persona)

Temps enrere, vivia a un lloc molt llunyà. Sempre vaig vestir molt malament, fins i tot, duia les soles de les sabates foradades. Però, tenia una possessió. Al ser l'ultim de deu germans, vaig heretar un tros de terra tan petit com un mocador. Desafortunadament, aquest tros de terra estava situat dalt un turó terregós, la qual cosa, m'obligava a pujar i baixar per dur puals d'aigua.

Els joves del poble fugien de jo com de la pesta. Em veien com un home miserable, lleig, pobre i simpàtic. Així que consideraven que no valia ni cinc cèntims.

Per sort, al poble del costat hi vivia una al·lota pobre. Però, aquesta posseïa una gran bellesa. Era tan polida, que anhelava la seva ma. De manera que vaig plantar cara i vaig anar a demanar-li si volia ser la seva esposa. I va acceptar! Els pares molt tristos, em van confessar que només em podien donar un pinyol de préssec com a regal de matrimoni. Però, d'aquí a tres anys segurament podria vendre préssecs i guanyar doblers.

Després de cassar-nos,  la mirava hores i hores. De manera que oblidava anar a la muntanya. Malauradament, un dia vam quedar sense menjar i ella va decidir dibuixar-se a ella mateixa, com a solució al problema. Així jo podia pujar a la muntanya sense deixar de mirar a la meva estimada.

Vaig pujar a la muntanya cantant una cançó, i quan la trobava a faltar mirava el retrat que estava clavat a una canya. Però, un dia de vent es va desenganxar i va volar. Em vaig tirar a per ell, però el vaig perdre...

Aquell mateix dia, a l'arribar a casa la meva dona no va sortir a saludar-me. Em va estranyar molt i la vaig cercar per tota la casa. Però... no hi era. Ningú podria imaginar com em vaig sentir... Ho vaig passar molt malament! Plorava tot es dia i no podia deixar de pensar amb sa meva princeseta.

Ho vaig intentar superar, però era impossible. Per desgràcia, això no era excusa per deixar la meva feina. Així que em vaig dedicar a pujar i baixar la muntanya cuidant el meu tros de terra.

Després de tres anys, com van dir els pares de la meva estimada, ja podia anar a vendre préssecs per el carrer i guanyar doblers. I així ho feia cada dia.

Un dia jo estava venent préssecs i cantant la meva cançó, quan van aparèixer uns guàrdies que em van fer pujar a un gran palau. Era tot molt estrany. De repent, va aparèixer un samurai que em va ordenar canviar-nos les vestimentes! Per a què voldria un samurai com ell dur la roba d'un pobre com jo?

Després els guàrdies em van dur a una terrassa on havia una al·lota molt guapa dinant. Al girar-se vaig veure la seva cara. Era ella! Era la meva estimada! Ningú podría arribar a imaginar l'emoció del moment. Ella es va aixecar i va córrer en la meva direcció, i vam tenir un reencontre molt apassionat.

A partir d'aquell moment, em vaig convertir amb el samurai més ric i feliç d'aquest mon. I, el més important de tot, vaig poder mirar de nou tot el dia a la meva estimada i passar la resta dels meus dies al seu costat.

El venedor de préssecs. (3a persona)

Fa molt de temps, a un lloc molt llunyà hi vivia un pagès molt pobre. Vestia molt malament, fins i tot duia les soles de les sabates foradades. Però, tenia una possessió. Al ser l'ultim de deu germans, va heretar un tros de terra tan petit com un mocador. Desafortunadament, aquest tros de terra estava situada dalt un turó terregós, la qual cosa, l'obligava a pujar i baixar per dur puals d'aigua.

Els joves del poble fugien d'ell com de la pesta. El veien com un home miserable, lleig, pobre i simpàtic. Així que consideraven que no valia ni cinc cèntims.

Afortunadament, al poble del costat hi vivia una al·lota pobre. Però, aquesta posseïa una gran bellesa. Era tan polida, que el pagès va anhelar la seva ma. De manera que li va demanar si volia ser la seva esposa. Els pares molt tristos, van confessar que només els hi podien donar un pinyol de préssec com a regal de matrimoni. I, el pare va contar al pagès, que d'aquí a tres anys segurament podria vendre préssecs i guanyar doblers.

Després de cassar-se, el pagès la mirava hores i hores. De manera que oblidava anar a la muntanya. Malauradament, un dia van quedar sense menjar i ella va decidir dibuixar-se a ella mateixa, com a solució al problema. Així el pagès podia pujar a la muntanya sense deixar de mirar a la seva estimada.

Ell va pujar a la muntanya cantant una cançó, i quan la trobava a faltar mirava el retrat que estava clavat a una canya. Però, un dia de vent es va desenganxar i va volar. El jueu es va tirar a per ell, però el va perdre.

Desgraciadament, el retrat va arribar al palau d'un gran samurai. Aquest estava bevent te aburrit quan va veure el preciós retrat. Aquella al·lota era tan polida, que havia de ser seva. De manera que va ordenar als seus guàrdies que anessin casa per casa sercant a la noia.

Ella es va resistir, però no va servir per a res: la van enviar a palau. I el pobre jove, a l'arribar a casa es va sentir molt dolorit perquè la seva estimada no va sortir a veure'l.

La pobre noia vivia baix la violència i les amenaces. A partir d'aquell moment, va deixar de somriure i va entrar en un silenci constant.

Tres anys després, l'al·lota i el samurai dinaven quan van sentir una cançó cantada per un pobre venedor de préssecs. Ella, al escoltar-ho, va somriure! I el samurai va fer entrar al pobre venedor i el va obligar a canviar-se la vestimenta amb la seva. Així, el samurai podia baixar per imitar al venedor i fer somriure a la seva dona. A continuació el samurai va cridar: Et diverteixes esposa meva?

Quan va voler tornar a pujar, els guàrdies no li van obrir sa porta ja que no el van reconèixer. D'aquesta manera, el samurai es va convertir en un venedor de préssecs i la parella de pobres, ara rics, van viure feliços per sempre.

Poema, Miquel Martí i Pol.

Tens els ulls plens de llum.

Evoco rams de fosca i rams de llum. 

Que evoques en els teus pensaments?

Amb rams de llum guarneixo solituds,
amb rams de fosca encenc tots els desigs.

Digues, desig, quin és el teu secret.

 Evoco cossos bells, i d'entre tots
evoco el teu que estimo i que conec. 
  

Que recordes quan em mires?

Evoco llocs insòlits i actituds
clarament incitants; rostres i veus,
i els fixo en tu que me'ls fas tots presents.

Com em veu el teu cor calent?

Vibrant geografia del combat. 

Mirem de fer present el temps.

Com si el passat ens pertanyés, i el temps
no convertís en cendra els anys, 

Que la nostra flama duri per sempre. 

tornem a la penombra amiga i al secret
i et toco els pits i el sexe i tu respons
càlidament com jo. 

Només em veus com un record d'un vespre?

Marta, no escric
damunt la sorra fina dels records. 

De què parles?

Parlo de tu i de mi, d'ara mateix
i del teu cos i el meu en un sol cos.

Miquel Martí i Pol. Estimada Marta

Fotografia de Sebastiao Salgado. Les mines

Aquesta fotografia és de l'autor Sebastian Salgada, un home de Brasil. Té series fotogràfiques de gran qualitat exposades a museus de tot el mon, ja que son considerades les més importants actualment. Les seves fotografies reflecteixen un contingut paral·lel a els problemes i injustícies de la vida diària. Normalment, l'autor ens vol ensenyar les condicions de vida més difícils.

Aquesta imatge forma part d'una serie fotogràfica molt coneguda: "mines". Explica gràficament les condicions de vida desastroses de les persones que treballen a les mines.

La fotografia està en blanc i negre, per agafar un aire mes dramàtic. A més a més, apareixen unes escales fetes per els mateixos treballadors.  Aquest fet, ens fa veure a primer cop d'ull que estan en pèssimes condicions, no son segures i, per tant, es juguen la vida en cada moment. Desafortunadament, han de dur sacs plens de minerals al damunt. Això, ens fa veure amb més claredat el contrast entre la pobresa i la riquesa. Per a que les persones hagin de viure en aquestes condicions de vida tan dolentes, ha d'haver persones que es fan riques gràcies al treball d'aquests pobres.

Per desgràcia, aquesta fotografia es actual. En dies com avui encara hi ha persones sense cara, anònimes, sense una vida digna... Que hi ha més trist que no tenir nom i no ser ningú? Aquests treballadors no semblen persones, sinó que semblen i viuen com animals. Fan feina en baixes condicions de seguretat i amb molt poc espai. En la imatge ens dona la sensació que no tenen prou aire per respirar, ja que estan un damunt l'altre. També, podríem considerar que són persones fetes de fang, ja que surten de la terra.

Tot això, és el  que el nostre fotògraf ens vol fer veure i pensar. Hi ha moltes persones que viuen en baixes condicions de vida, i nosaltres, persones que ho tenim quasi tot, sempre volem molt més. Però... ens posam mai a la pell d'aquests pobres miners? Podem arribar a saber com es senten? Que pensen? Que desitgen? Que anhelen? No. Ja que nosaltres, no sabem el que és no ser ningú.

Redacció amb les paraules: Paris, viure, Martina, llenya, felicitat, perfecte i Bep Marqués.

Fa trenta anys a un petit poble aprop de Paris, hi vivia una dona jove: na Martina. Tothom la coneixia per la seva curiosa afició als animals i per el seu famós collar de llenya.

Tot va començar un dia d'estiu. Na Martina va sortir de casa per anar a l'hipòdrom, ja que tenia una carrera molt important on es jugava guanyar el primer premi. Caminant pel carrer es va trobar un troç de llenya molt petit amb forma de cor. L'hi va recordar al seu estimat cavall, en Llamp, per això el va agafar i el va convertir en un collar amb l'ajuda d'un cordell. A partir d'aquell moment, es va convertir en el seu objecte de la bona sort.

A l'arribar a l'hipòdrom va veure al seu contrincant més dur, en Bep Marqués, un cantant menorquí i un gran aficionat als cavalls. Immediatament, va anar a saludar:

- Martina: Hola Bep, tot be?

- Bep: Sí, però estaré millor després de guanyar la carrera.
 
- Martina: No estàs massa segur?

- Bep: Tothom sap que el meu cavall es més ràpid que el teu. Accepteu ja, Martina.

- Martina: Baixa els fums, Bep. Et desig molta sort!

- Bep: No em fa falta, el meu cavall es tan perfecte com la meva veu. Però gràcies igualment.

- Martina: Que guanyi el millor!

Els dos contrincants van anar als seus llocs i va començar la carrera. Quan faltava una simple volta per acabar, na Martina anava en segona posició i en Bep era el primer. Però, de sobte, na Martina va agafar molt fort el seu collar amb una ma i les rendes del cavall amb l'altre. Llavors, va succeir un miracle: na Martina va guanyar la carrera!

A partir d'aquest moment, na Martina, el seu collar de llenya i en Llamp van passar a ser una llegenda.

Crítica: Maldecaps

L'obra Maldecaps no va ser, ni molts menys, un gran èxit. Un dels principals factors d'aquest fracàs van ser els actors, ja que no havien estudiat el seu paper. Això, va provocar silencis incòmodes i moments de crisis. Els actors duien les seves frases apuntades a un paper i ho anaven mirant. A més a més, no duien la vestimenta adequada ni el maquillatge molt marcat. Desafortunadament, les llums també els hi van fer passar un mal moment quan no es van apagar a l'escena final. Tot això, per no mencionar la falta d'organització a l'hora de canviar el decorat al ''sortir al carrer'' i "tornar a casa'', o les conversacions entre en públic i els actors durant la representació. Per tot això i molt més, em sap greu dir que aquesta obra va ser certament, un desastre a gran escala.