Monòleg Shihoro

Monóleg inicial Shihoro.


-Shihoro: Què és sa vida per una persona com jo? Soc lleig i pobre. Que dic ara? Soc molt lleig! Soc horrible, espantós, un monstre! I pobre? No! Aixo és quedar-se curt!

Els meus pares han mort! - Plora - Què faré jo ara sense pares? Estic molt sol! No tenc a ningú i no tenc res! Bonu, sí, tenc un troç de terra tan petit com aquest mocador! - Treu un mocador de la butxaca - I per acabar de rematar, aquest troç de terra està dalt una muntanya! He de caminar cargat com un ase amb poals d'aigua per poder treballar-la! Quina porqueria de vida... No té cap sentit viure així...  Només esper arribar a trobar l'amor de la meva vida. Poder compartir bons moments en companyia! Poder estimar i ser estimat...


Tampoc demano tan o si? Només vull ser feliç... A vegades tanc els ulls i apareix la noia dels meus somnis! Es preciosa... Puc passar hores mirant-la - Mira el cel amb la mirada perduda i fa un sospir - Però després em despert i torn a la realitat.


Ara ja puc dir que he conegut la soledat.

El derecho a soñar, Eduardo Galeano

Eduardo Galeano en aquest vídeo parla d'un món somiat on no existeixen les injustícies, la gana, la desigualtat, el racisme, la política... El món del qual parla ell, és un món on tothom té les mateixes possibilitats que els altres i tothom té dret a ser feliç! Es tracta del somni d'un món perfecte.

Ell somia amb un món futur on tot es possible, fins i tot, arriba a pensar que els cotxes seran trepitjats per els cans. A més a més, els humans no estaran tot es dia davant un ordenador, els polítics no invadiran països, no hi haurà classes socials i només hi haurà guerres contra la pobresa.. Tot això sense llevar importància a la igualtat entre homes i dones, i la indiferència del color de la pell. Aconseguint així, en un món futur, que la justícia i la llibertat estiguin unides.

Amb tot això ens intenta fer veure que el món actual és un món ple D'injustícies, racisme, diferencies socials... Un món on no hi ha justícia, llibertat ni respecte. Ens intenta obrir els ulls dient que totes les persones som iguals i no hi ha cap motiu per viure diferent les unes de les altres.

D'aquesta manera totes les persones humanes em d'estimar a la natura de la qual formam part i em de disfrutar d'una vida plena i neta. Així, Eduardo Galeano ens convida a viure d'una manera molt extensa: vivint plenament totes les nits com si fossin la última i vivint els dies com si fossin el primer. 

Ressenya: Cuatro corazones con freno y marcha atrás.

DADES BIBLIOGRÀFIQUES

Autor: Enrique Jardiel Poncela

Títol: Cuatro corazones con freno y marcha atrás.

Editorial: Vicens Vives

Edició: Ediciones Vicens Vives SA

Lloc: Avida. de Sarrià, 130. Barcelona

Any: 1992

Pàgines: 111

CONTEXT HISTÒRIC I LITERARI

Enrique Jardiel Poncela va néixer a Madrid l'any 1901 i va morir de càncer, arruïnat i oblidat l'any 1952. Va ser un escriptor i dramaturg espanyol. Les seves obres van suposar un atac per la major part de crítiques, ja que es seu humor feia mal als sentiments més sensibles i obria moltes possibilitats còmiques que no sempre eren compreses. A tot això, has de sumar-li els posteriors problemes de la censura franquista. En canvi, les seves obres s'han fet grans amb els anys. Actualment, hi ha pel·lícules i adaptacions a les seves millors obres.

Altres obres: "Cafè universal", "Amor se escribe sin hache", "Usted tiene ojos de mujer fatal", "Tres comedias con un solo ensayo", "Angelina o el honor de brigadier"...

Les seves obres estan relacionades, majoritàriament, amb el teatre absurd. Es va allunyar del teatre tradicional i es va atracar a un altre teatre més intel·lectual, inverosímil e il·lògic.  De manera, que va rompre el naturalisme tradicional en el teatre espanyol de l'època.

GÈNERE DRAMÀTIC I SUBGÈNERE

"Cuatro corazones con freno y marcha atrás" és una obra teatral, de teatre de l'absurd. La podem classificar com: comèdia, humor.

PUNT DE VISTA I VEU NARRATIVA

Punt de vista des de la perspectiva dels personatges:

-Escrita en forma de diàleg (Ja que és escrita per ser representada)

-Utilitza acotacions

- Primera persona

ESTRUCTURA.

Està composta per tres actes d'una sola escena cada un:

-Primer acte: Plantejament

-Segon acte: Nus

-Tercer acte: Desenllaç

TEMA I CONFLICTE DRAMÀTIC

Unes persones es converteixen en immortals gràcies a unes sals màgiques, però descontents amb això, acaben rejovenint. Després d'elegir sa eterna joventut els protagonistes creuen haver trobat sa solució als seus problemes i la felicitat absoluta. Però, el que sembla ser tan extraordinari es converteix en una existència insuportable que els durà a sa desesperació.

Amb aquesta història l'autor ens intenta fer veure que no sempre el que desitjam ens duu la felicitat. A més a més, ens ho intenta fer veure amb un punt de vista còmic. Provocant així, un contrast entre el punt de vista humorístic i un tema tràgic.

ARGUMENT

Cinc personatges es prenen unes sals màgiques, inventades per un d'ells: en Bremón, aconseguint així la vida eterna. Després d'uns anys, estan abandonats a una illa deserta. No poden viure entre la societat ja que la gent notaria la seva eterna joventut. A més a més, aquesta vida eterna els hi provoca molts de problemes: veure morir a tothom, no poder veure créixer als seus fills, viure aïllats... Així, que tots estan anhelant la mort.

L'obra finalitza a casa dels fills de na Valentina i en Ricardo, els quals aparentment son més grans que ells. Aquí es produeixen diferents conflictes tractats amb un punt de vista humorístic, com per exemple: el novio de sa neta de na Valentina, s'enamora d'ella.

Finalment, en Bremón troba unes altres sals màgiques que permeten rejovenir. Però, encara hi ha un problema: Tornaran joves fins ser bebès i moriran a l'arribar a aquest punt, o a l'arribar a aquest punt començaran a tornar grans de nou convertint aixo en un cercle infinit?

ESPAI

Espai escènic:

-Primer acte: La casa del senyor Ricardo

-Segon acte: Illa deserta

-Tercer acte: Casa dels fills de na Valentina i en Ricardo.

TEMPS

Temps de l'acció: 80 anys aproximadament.

Temps de la representació: 140' aproximadament.

PERSONATGES

Personatges principals:

-Ricardo i valentina (110 i 115 anys)

-Bremón i Hortensia (130 i 115 anys)

-Emiliano, el carter (119 anys)

Personatges secundaris:

-Família, criades, Carujedo...

OPINIÓ PERSONAL

Personalment penso que és una obra molt bona principalment per el contrast que utilitza l'autor a l'hora d'escriure, entre el punt de vista humorístic sobre un tema tràgic. D'aquesta manera ens fa veure que podem tractar tot tipus de temes amb humor. Això, ens permet riure en ocasions que normalment no riuries. Al contrari, normalment, ploraries. Per aquest motiu penso que és una obra molt treballada i molt interessant. N'Enrique Jardiel Poncela m'ha fet obrir els ulls i mirar les coses des de una altre perspectiva totalment diferent: l'humor.

La inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant; Pablo Picasso.

La inspiració és un impuls creatiu sense límits que ens permet crear e imaginar les coses més extraordinàries. D'aquesta manera podem expressar les nostres idees i els nostres sentiments de diferents formes, com per exemple: l'escriptura.


Al mateix temps, com diu en Picasso: ''La inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant''. Amb aquesta oració jo entenc que la inspiració només arriba quant estàs treballant plenament amb alguna cosa. Es a dir, un escriptor decideix escriure una obra quan té una idea que vol transmetre als altres, quan necessita desfogar-se o simplement, al voler gaudir del plaer de l'escriptura. Però no és suficient amb aquesta simple idea! Necessitem estar treballant perquè arribi aquest impuls creatiu. En el moment que l'escriptor aconsegueix inspirar-se gràcies a una concentració plena i absoluta, es deixa endur per els impulsos i escriu tot el que imagina, sense cap miració. Simplement, escrivint tots els seus pensaments, els seus somnis, records, idees, històries...


A més a més hi ha moltes altres maneres de inspirar-se com: la música, el cinema, el teatre, l'espectacle, la pintura... Tots aquests factors artístics et donen la oportunitat d'ensenyar a la gent qualitats personals e individuals de cada persona. Moltes vegades una obra d'art, literària, teatral, cinematogràfica o musical ens pot dir molt sobre la personalitat del seu autor. És per això, que necessitem la inspiració: per poder expressar-se sense límits, treure la teva personalitat e desfogar-se.

El venedor de préssecs. (1a persona)

Temps enrere, vivia a un lloc molt llunyà. Sempre vaig vestir molt malament, fins i tot, duia les soles de les sabates foradades. Però, tenia una possessió. Al ser l'ultim de deu germans, vaig heretar un tros de terra tan petit com un mocador. Desafortunadament, aquest tros de terra estava situat dalt un turó terregós, la qual cosa, m'obligava a pujar i baixar per dur puals d'aigua.

Els joves del poble fugien de jo com de la pesta. Em veien com un home miserable, lleig, pobre i simpàtic. Així que consideraven que no valia ni cinc cèntims.

Per sort, al poble del costat hi vivia una al·lota pobre. Però, aquesta posseïa una gran bellesa. Era tan polida, que anhelava la seva ma. De manera que vaig plantar cara i vaig anar a demanar-li si volia ser la seva esposa. I va acceptar! Els pares molt tristos, em van confessar que només em podien donar un pinyol de préssec com a regal de matrimoni. Però, d'aquí a tres anys segurament podria vendre préssecs i guanyar doblers.

Després de cassar-nos,  la mirava hores i hores. De manera que oblidava anar a la muntanya. Malauradament, un dia vam quedar sense menjar i ella va decidir dibuixar-se a ella mateixa, com a solució al problema. Així jo podia pujar a la muntanya sense deixar de mirar a la meva estimada.

Vaig pujar a la muntanya cantant una cançó, i quan la trobava a faltar mirava el retrat que estava clavat a una canya. Però, un dia de vent es va desenganxar i va volar. Em vaig tirar a per ell, però el vaig perdre...

Aquell mateix dia, a l'arribar a casa la meva dona no va sortir a saludar-me. Em va estranyar molt i la vaig cercar per tota la casa. Però... no hi era. Ningú podria imaginar com em vaig sentir... Ho vaig passar molt malament! Plorava tot es dia i no podia deixar de pensar amb sa meva princeseta.

Ho vaig intentar superar, però era impossible. Per desgràcia, això no era excusa per deixar la meva feina. Així que em vaig dedicar a pujar i baixar la muntanya cuidant el meu tros de terra.

Després de tres anys, com van dir els pares de la meva estimada, ja podia anar a vendre préssecs per el carrer i guanyar doblers. I així ho feia cada dia.

Un dia jo estava venent préssecs i cantant la meva cançó, quan van aparèixer uns guàrdies que em van fer pujar a un gran palau. Era tot molt estrany. De repent, va aparèixer un samurai que em va ordenar canviar-nos les vestimentes! Per a què voldria un samurai com ell dur la roba d'un pobre com jo?

Després els guàrdies em van dur a una terrassa on havia una al·lota molt guapa dinant. Al girar-se vaig veure la seva cara. Era ella! Era la meva estimada! Ningú podría arribar a imaginar l'emoció del moment. Ella es va aixecar i va córrer en la meva direcció, i vam tenir un reencontre molt apassionat.

A partir d'aquell moment, em vaig convertir amb el samurai més ric i feliç d'aquest mon. I, el més important de tot, vaig poder mirar de nou tot el dia a la meva estimada i passar la resta dels meus dies al seu costat.

El venedor de préssecs. (3a persona)

Fa molt de temps, a un lloc molt llunyà hi vivia un pagès molt pobre. Vestia molt malament, fins i tot duia les soles de les sabates foradades. Però, tenia una possessió. Al ser l'ultim de deu germans, va heretar un tros de terra tan petit com un mocador. Desafortunadament, aquest tros de terra estava situada dalt un turó terregós, la qual cosa, l'obligava a pujar i baixar per dur puals d'aigua.

Els joves del poble fugien d'ell com de la pesta. El veien com un home miserable, lleig, pobre i simpàtic. Així que consideraven que no valia ni cinc cèntims.

Afortunadament, al poble del costat hi vivia una al·lota pobre. Però, aquesta posseïa una gran bellesa. Era tan polida, que el pagès va anhelar la seva ma. De manera que li va demanar si volia ser la seva esposa. Els pares molt tristos, van confessar que només els hi podien donar un pinyol de préssec com a regal de matrimoni. I, el pare va contar al pagès, que d'aquí a tres anys segurament podria vendre préssecs i guanyar doblers.

Després de cassar-se, el pagès la mirava hores i hores. De manera que oblidava anar a la muntanya. Malauradament, un dia van quedar sense menjar i ella va decidir dibuixar-se a ella mateixa, com a solució al problema. Així el pagès podia pujar a la muntanya sense deixar de mirar a la seva estimada.

Ell va pujar a la muntanya cantant una cançó, i quan la trobava a faltar mirava el retrat que estava clavat a una canya. Però, un dia de vent es va desenganxar i va volar. El jueu es va tirar a per ell, però el va perdre.

Desgraciadament, el retrat va arribar al palau d'un gran samurai. Aquest estava bevent te aburrit quan va veure el preciós retrat. Aquella al·lota era tan polida, que havia de ser seva. De manera que va ordenar als seus guàrdies que anessin casa per casa sercant a la noia.

Ella es va resistir, però no va servir per a res: la van enviar a palau. I el pobre jove, a l'arribar a casa es va sentir molt dolorit perquè la seva estimada no va sortir a veure'l.

La pobre noia vivia baix la violència i les amenaces. A partir d'aquell moment, va deixar de somriure i va entrar en un silenci constant.

Tres anys després, l'al·lota i el samurai dinaven quan van sentir una cançó cantada per un pobre venedor de préssecs. Ella, al escoltar-ho, va somriure! I el samurai va fer entrar al pobre venedor i el va obligar a canviar-se la vestimenta amb la seva. Així, el samurai podia baixar per imitar al venedor i fer somriure a la seva dona. A continuació el samurai va cridar: Et diverteixes esposa meva?

Quan va voler tornar a pujar, els guàrdies no li van obrir sa porta ja que no el van reconèixer. D'aquesta manera, el samurai es va convertir en un venedor de préssecs i la parella de pobres, ara rics, van viure feliços per sempre.

Poema, Miquel Martí i Pol.

Tens els ulls plens de llum.

Evoco rams de fosca i rams de llum. 

Que evoques en els teus pensaments?

Amb rams de llum guarneixo solituds,
amb rams de fosca encenc tots els desigs.

Digues, desig, quin és el teu secret.

 Evoco cossos bells, i d'entre tots
evoco el teu que estimo i que conec. 
  

Que recordes quan em mires?

Evoco llocs insòlits i actituds
clarament incitants; rostres i veus,
i els fixo en tu que me'ls fas tots presents.

Com em veu el teu cor calent?

Vibrant geografia del combat. 

Mirem de fer present el temps.

Com si el passat ens pertanyés, i el temps
no convertís en cendra els anys, 

Que la nostra flama duri per sempre. 

tornem a la penombra amiga i al secret
i et toco els pits i el sexe i tu respons
càlidament com jo. 

Només em veus com un record d'un vespre?

Marta, no escric
damunt la sorra fina dels records. 

De què parles?

Parlo de tu i de mi, d'ara mateix
i del teu cos i el meu en un sol cos.

Miquel Martí i Pol. Estimada Marta

Fotografia de Sebastiao Salgado. Les mines

Aquesta fotografia és de l'autor Sebastian Salgada, un home de Brasil. Té series fotogràfiques de gran qualitat exposades a museus de tot el mon, ja que son considerades les més importants actualment. Les seves fotografies reflecteixen un contingut paral·lel a els problemes i injustícies de la vida diària. Normalment, l'autor ens vol ensenyar les condicions de vida més difícils.

Aquesta imatge forma part d'una serie fotogràfica molt coneguda: "mines". Explica gràficament les condicions de vida desastroses de les persones que treballen a les mines.

La fotografia està en blanc i negre, per agafar un aire mes dramàtic. A més a més, apareixen unes escales fetes per els mateixos treballadors.  Aquest fet, ens fa veure a primer cop d'ull que estan en pèssimes condicions, no son segures i, per tant, es juguen la vida en cada moment. Desafortunadament, han de dur sacs plens de minerals al damunt. Això, ens fa veure amb més claredat el contrast entre la pobresa i la riquesa. Per a que les persones hagin de viure en aquestes condicions de vida tan dolentes, ha d'haver persones que es fan riques gràcies al treball d'aquests pobres.

Per desgràcia, aquesta fotografia es actual. En dies com avui encara hi ha persones sense cara, anònimes, sense una vida digna... Que hi ha més trist que no tenir nom i no ser ningú? Aquests treballadors no semblen persones, sinó que semblen i viuen com animals. Fan feina en baixes condicions de seguretat i amb molt poc espai. En la imatge ens dona la sensació que no tenen prou aire per respirar, ja que estan un damunt l'altre. També, podríem considerar que són persones fetes de fang, ja que surten de la terra.

Tot això, és el  que el nostre fotògraf ens vol fer veure i pensar. Hi ha moltes persones que viuen en baixes condicions de vida, i nosaltres, persones que ho tenim quasi tot, sempre volem molt més. Però... ens posam mai a la pell d'aquests pobres miners? Podem arribar a saber com es senten? Que pensen? Que desitgen? Que anhelen? No. Ja que nosaltres, no sabem el que és no ser ningú.

Redacció amb les paraules: Paris, viure, Martina, llenya, felicitat, perfecte i Bep Marqués.

Fa trenta anys a un petit poble aprop de Paris, hi vivia una dona jove: na Martina. Tothom la coneixia per la seva curiosa afició als animals i per el seu famós collar de llenya.

Tot va començar un dia d'estiu. Na Martina va sortir de casa per anar a l'hipòdrom, ja que tenia una carrera molt important on es jugava guanyar el primer premi. Caminant pel carrer es va trobar un troç de llenya molt petit amb forma de cor. L'hi va recordar al seu estimat cavall, en Llamp, per això el va agafar i el va convertir en un collar amb l'ajuda d'un cordell. A partir d'aquell moment, es va convertir en el seu objecte de la bona sort.

A l'arribar a l'hipòdrom va veure al seu contrincant més dur, en Bep Marqués, un cantant menorquí i un gran aficionat als cavalls. Immediatament, va anar a saludar:

- Martina: Hola Bep, tot be?

- Bep: Sí, però estaré millor després de guanyar la carrera.
 
- Martina: No estàs massa segur?

- Bep: Tothom sap que el meu cavall es més ràpid que el teu. Accepteu ja, Martina.

- Martina: Baixa els fums, Bep. Et desig molta sort!

- Bep: No em fa falta, el meu cavall es tan perfecte com la meva veu. Però gràcies igualment.

- Martina: Que guanyi el millor!

Els dos contrincants van anar als seus llocs i va començar la carrera. Quan faltava una simple volta per acabar, na Martina anava en segona posició i en Bep era el primer. Però, de sobte, na Martina va agafar molt fort el seu collar amb una ma i les rendes del cavall amb l'altre. Llavors, va succeir un miracle: na Martina va guanyar la carrera!

A partir d'aquest moment, na Martina, el seu collar de llenya i en Llamp van passar a ser una llegenda.

Crítica: Maldecaps

L'obra Maldecaps no va ser, ni molts menys, un gran èxit. Un dels principals factors d'aquest fracàs van ser els actors, ja que no havien estudiat el seu paper. Això, va provocar silencis incòmodes i moments de crisis. Els actors duien les seves frases apuntades a un paper i ho anaven mirant. A més a més, no duien la vestimenta adequada ni el maquillatge molt marcat. Desafortunadament, les llums també els hi van fer passar un mal moment quan no es van apagar a l'escena final. Tot això, per no mencionar la falta d'organització a l'hora de canviar el decorat al ''sortir al carrer'' i "tornar a casa'', o les conversacions entre en públic i els actors durant la representació. Per tot això i molt més, em sap greu dir que aquesta obra va ser certament, un desastre a gran escala.

La lectura és a la ment allò que l'exercici és al cos...

El poeta anglès, Joseph Addinson fa una similitud entre llegir i fer exercici. Les dues activitats, provoquen grans millores en la vida de cada persona.

Aquesta oració destaca la importància que té llegir en les nostres vides per ser persones cultes i per posar en forma el nostre cervell. I, al mateix temps, la importància que té l'exercici físic per posar en forma el nostre cos i tenir un bon estat físic.

La raó per la què llegeixes no és només per passar el temps i entretenir-te, també és per tenir la ment plena de cultura, idees, creativitat, estimulacions... Al mateix temps, la raó de fer exercici no és només pastar-ho be o riure una estona amb els amics. També ho fas exercici per augmentar el teu potencial físic i tenir més resistència. De manera, que estimulant el cervell i els músculs del cos, pots progressar en tots els sentits.

La idea del text, finalment, seria estimular a la gent a estimular les seves ments i cosos. Ja que son dos fets paral·lels que t'ajuden en la teva vida diària.

PER A QUÈ SERVEIX EL TEATRE?

Un actor, igual que es públic, utilitza el teatre per desconnectar i evadir-se del seu món. Quan ets dalt l'escenari deixes de ser n'Helena, en Jaume, na Clara, en Toni, n'Alba... Deixes de ser tu mateix! D'aquesta manera pots representar un altre paper totalment diferent al de la vida real. Això, agrada molt als actors, ja que poden deixar de pensar en els seus maldecaps; A més a més, et sents molt bé i amb una gran satisfacció, al veure que tot el teu esforç a valgut la pena quant el públic aplaudeix.
Al acabar l'obra de teatre, t'emociones al pensar que potser no tornaràs a representar aquest paper. Però, al mateix temps, estàs content d'haver viscut aquesta experiència i tens ganes de repetir-ho.

Es públic, també gaudeix molt amb el teatre. Als espectadors els hi agrada veure obres teatrals i sentir diferents emocions: tristesa, alegria, diversió, pena... Et seus a la butaca i et deixes endur per les diferents escenes.

El teatre serveix bàsicament per això: passar-ho bé, imaginar, actuar, desconnectar, improvisar, evadir-se, gaudir i viure noves i grans experiències.

HISTÒRIA TRISTA

El dia de cap d'any del 2005 va ser un dia molt trist per a en Pere. Era un home baixet i prim, molt treballador i humil. Havia passat la seva vida treballant de sol a sol per poder mantindre a la seva família: una dóna, una filla i dos fills. En aquestes èpoques de l'any en Pere sempre comprava el millor menjar, la millor beguda, la roba més elegant i la decoració més divertida. Peró aquest any tot va ser diferent...

Al despertar-se es va sentir buit, sol, trist i sense cap mena d'il·lusió. Va encendre un cigarret, es va asseure damunt el llit, i va començar a pensar en el dia que l'esperava. Va decidir sortir de casa al capvespre amb la seva xaqueta vella de cada dia. Desprès de caminar, va arribar a una tenda on havia moltes ofertes de diferents caves. Se'n va adonar de que no li venien de gust, ja que no estava de bon humor, però es va decidir per comprar el més barat.

A l'arribar a casa va optar per decorar-la, Peró aquesta vegada amb decorats típics i senzills. A continuació, va agafar la roba de l'armari i es va vestir.

Quan ja ho tenia tot preparat es va asseure a la taula; A l'obrir el bòtil, el cava va sortir en totes les direccions, i a l'hora de omplir-se la copa, només quedava una gota. Desafortunadament, el tap del bòtil va caure dins la copa, deixant a en Pere sense cava aquell vespre.

 En Pere va començar a plorar desconsoladament. Per què no era dins el cotxe jo també? Per què va haver de morir la meva família? No es podia haver mort el borratxo que es va xocar contra el seu cotxe? Que he fet jo per merèixer això? Es demanava a ell mateix; Feliç any nou Pere! Un altre any de Soledat...

S'ÀVIA TONIA I EN MIQUEL

Àvia Tonia: - Assenyalant a les barques- Mira Miquel! Els teus pares ja son dins la barca!
Miquel: -Amb innocència-  A on van?
Àvia Tonia: A fer feina
Miquel: -Confós- I que han de fer?
Àvia Tonia: Han de pescar molts de peixets! Després en menjarem per dinar.
Miquel: -Enfadat- Per què no puc anar-hi?
Àvia Tonia: D'aquí uns anys hi podràs anar, paciència!
Miquel: -Trist- Jo ja soc molt gran! Em se vestir i rentar les dents sense l'ajuda dels meus pares...
Àvia Tonia: Si, però anar en barca te perills. Pots caure a la mar!
Miquel: -Sospira- De gran vull ser tan valent com ells!
Àvia Tonia: -Contenta- Ho seràs!
Miquel: -Il·lusionat- Prest podré anar a pescar!

SIGRFID I EN JOSEP

En Josep camina llegint un apassionant llibre de'n Sigfrid, un heroi molt valent. Està molt il·lussionat per la lectura, de manera que llegeix amb molt d'interés i atenció. Al arribar a la plaça dels pins comença a tenir por, ja que se'n adona de que mai serà tant valent com el seu heroi. Llavors, el protagonista molt trist puja dalt d'un precipici amb l'única intensió de llevar-se la vida i demostrar la seva valentia.

De cop i volta, apareix un amic seu. Mira a en Josep amb indiferència i es decideix per xerrar amb ell.


Isaac: Que fas allà dalt?
Josep: -Mirant cap a baix del precipici, i amb veu trista i apagada- Em vull morir! Ningú m'estima! No soc valent! Em vull morir!
Isaac: -Demostrant indiferència- Tu sabràs el que fas...

N'Isaac segueix caminant i apareix la mare den Josep molt enfadada.


Mare: -Cridant- Que fas allà dalt Josep! Baixa ara mateix! 
Josep: -Amb llàgrimes als ulls- Em vull morir! Ningú m'estima! Em vull morir! No soc valent!
Mare:  -Indignació- Deixa de dir bogeries i vina aquí ara mateix! No ho repetiré més, eh! Vina aquí ja!

Finalment, apareix l'oncle molt interessat per l'espectacle.


Oncle: -Diu a la mare- Que fa en Josep allà dalt?
Mare: -Indignació- Diu que es vol morir i que ningú l'estima!

L'oncle molt humiliat per aquesta escena, agafa a en Josep d'un braç i l'obliga a baixar d'una estirada.

Oncle: -Cridant i amb cara de pocs amics- No veus que fas el ridícul!?


En Josep molt avergonyit camina amb el cap baix al costat del seu oncle, reflexionant amb el seu heroi i la seva mala experiència.

HISTÒRIA TRISTA (DIÀLEG)

- Pere: Uff... Em tenc que aixecar del llit? Quina vessa! A més a més, no estic d'humor i no tinc ganes de res... Bonu, sí! Vull un cigarret!


Agafa un cigarret de damunt la taula i l'encén.


- Pere: Fumar em relaxa. Saps? Cada dia al despertar pens el mateix. Vosaltres sabeu a que em refereix... ho sabeu millor que ningú! I tant que ho sabeu, si això ens va canviar la vida! I després de tot això, avui he de passar es dia de cap d'any tot sol! Per cinquena vegada! Estic fart ja... Crec que aniré a passejar! Necessit un poc d'aire fresc...

En Pere agafa la jaqueta vella de cada dia, obra la porta del carrer i surt a caminar. 


- Pere: Recordeu aquesta botiga? Cada any veníem aquí a comprar els adorns nadalencs! I veis aquella altre d'allà? Sempre compràvem el millor cava! Ara hi aniré, però aquesta vegada compraré el més barat!

Entra a la botiga, demana el cava mes barat i camina fins a casa seva. Al arribar, decideix decorar-la i vestir-se amb l'esmoquin de cada any.


- Pere: Ja està tot preparat! Ara només em d'obrir el bòtil de cava i brindar per un any nou millor!

A l'obrir el bòtil el cava surt en totes les direccions, i a l'hora de omplir-se la copa, només queda una gota. Desafortunadament, el tap del bòtil cau dins la copa, fent desaparèixer la gota que quedava. Immediatament, en Pere comença a plorar desconsoladament.


- Pere: Estic fart de tot! Ja no puc més! Tot em va malament! Per què no era dins el cotxe jo també? Per què vau haver de morir? No es podia haver mort el borratxo que es va xocar contra el vostre cotxe? Que he fet jo per merèixer això?


En Pere camina fins al llit amb sa fotografia de la seva família a la ma. 


- Pere: Tenc tantes ganes de tornar a xerrar amb vosaltres... Em sent ridícul xerrant amb la vostra fotografia! Però, d'aquesta manera sent la vostra presencia i no estic tan sol...

Deixa les ulleres damunt la tauleta, s'acomoda dins el llit, apaga la llum i tanca els ulls.


- Pere:  Feliç any nou Pere! Demà serà un altre dia...

ESCRIPTURA DRAMÀTICA

Soc n'Alba García Gallostra. Faig el batxillerat d'arts escèniques, música y dança a l'IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella. En aquest bloc publicaré tots els meus escrits i treballs d'escriptura dramàtica, una asignatura que ens ensenya a escriure correctament.

Des de el blog: Mots en escena , els alumnes i el professor de l'asignatura podrem estar en contacte i veure els apunts de tot el curs.