Dictat

A un petit barri pobre de Barcelona hi havia molta delinqüència. Les persones classe social alta no hi volen anar per aquest fet. Era un barri pobre, molt pobre, on hi vivien les persones més desgraciades: sense doblers, sense casa, sense estudis, sense educació... No hi havia res de bo!

Darrere unes capses de cartó, hi vivia en Miquel, un home de mitjana edat, tan o més pobre que la resta del barri, al qual no li agrada la soledat. Era un home diferent, molt especial. Vivia entre capses de cartó i una manta robada. Estava cansat de viure d'aquella manera. Es passava el dia pensant en la seva enamorada, una dona de classe mitja. No tenia el millor físic del món, ni era especial per a ningú, però per a ell era la seva vida. Ella també estava molt enamorada d'ell, però la família d'ella no acceptava aquella relació.

Aquell dia va canviar tot, tot va donar un gir molt gran. "Una senyora grassa va entrar en una panaderia. Era de mitjana edat: 40 o 50 anys. Tenia un aspecte normal, com una dona de fer feines. Si no fos perquè tenia una mirada esfereïdora diríeu que era una dona de vida avorrida, grisa i apagada. Sense cap altre interes que l'ha d'anar a cercar el pa cada dia. Però la dona va entrar vermella com un pebre, esbufegant, amb la cara desencaixada. Esperava amb molta impaciència que la dependenta despatxés al senyor que tenia davant. Quant li va tocar el torn amb un gest desesperat i amb una veu tremolosa va demanar de comprar tot el pa que quedava, tot."

En Miquel estava esperant a la seva estimada defora de la panaderia amb un cotxe robat. N'Anna va entrar i el cotxe va arrancar. Va conduir durant hores i hores per arribar a un lloc molt llunyà. El viatge va ser molt llarg, va durar més d'un més, on els dos amants s'alimentaven únicament de pa.

En Miquel i n'Anna van partir cap a un lloc nou per als dos, per començar una vida nova. Sense famílies, sense pobresa, sense res. Només es tenien a ells dos i als doblers estalviats de n'Anna per al viatge. I a partir d'aquell moment, els dos enamorats van poder viure la vida a la seva manera, i van ser molt feliços.

El gran dictador - Discurso final

Aquest fragment de la pel·lícula "El gran Dictador", de Charles Chaplin, és una escena molt divertida on el protagonista i gran actor de cinema es fa passar per un dictador, en Hitler, i transmet idees contradictòries amb els pensaments reals del dictador.


Chaplin durant el discurs xerra d'un món on reina la pau. Un mon sense violència, armes, barreres entre països, desigualtat... Intenta fer veure a la gent que un món harmoniós és possible. En aquest món no hi hauria líders, ja que només governaria la pau. Els soldats lluitarien per la llibertat i no per a guanyar guerres. A més a més, no existirien els esclaus, la qual cosa és inhumana e injusta. Gràcies a tot aixó, les persones no seguiran una dictadura, sinó que podran opinar sobre les seves preferencies per a un futur millor.


Per a que tot això es fagi realitat, les persones hauran de deixar els pensaments del passat i imaginar un nou futur sense malicia i codicia.


En la meva opinió, el discurs de Chaplin és molt emotiu i molt encertat, ja que xerra d'un futur millor per a tothom. Ell no mira per al seu propi benestar, mira per el benestar de tothom. No és fàcil aconseguir el món del que parla aquest gran actor, però moltes vegades, lluitant els somnis es poden fer realitat.

Penscriure 9

“Si un hombre experimenta alegría, entonces la expresa mediante palabras. Si las palabras no le bastan, canta las palabras. Si las palabras cantadas no le bastan, entonces toma un instrumento musical. Si el instrumento musical no le basta, entonces comienzan sus manos a agitarse y sus pies a patalear en el suelo”.

Aquesta oració expressa la necessitat dels homes en expressar els nostres sentiments. Una persona al sentir alegria, tristesa, emoció, melancolia o qualsevol altre emoció humana, té sa necessitat de expressar-ho. Per a fer-ho, pot fer diferents coses depenent de l'emoció i del caràcter de l'individuu. Això sí, sempre de forma artística.

Algunes persones tenen facilitat a l'hora d'escriure, de manera que al voler expressar aquest conjunt de sentiments ho emmarquen amb les paraules. Però, per a altres, això no es suficient per expressar-ho tot! Així que decideixen, cantar, ballar, actuar, pintar... El que els hi surti del cor! També hi ha persones que tenen talent amb la música i aconsegueixen expressar amb gran precisió els seus pensaments.

Expressar d'aquesta manera els teus sentiments no és fàcil! Poques persones arriben a expressar al món la totalitat de les seves emocions. Però, d'una manera o altra, tothom intenta manifestar-se artísticament per desfogar-se i sentir-se bé amb ell mateix.

Nit de Nadal, Monnom.

Els actors d'aquest vídeo formen part del grup d'arts escèniques de segon de batxillerat de l'institut IES Josep Maria Quadrado. Es va realitzar a Ciutadella, devora la catedral, amb la intenció de fer veure a la gent la situació tecnològica actual.


Es van reunir tot el grup al mig del carrer i van representar l'escena de la nit de nadal. Tots van sopar i van disfrutar de la velada junts, però sense dirigir-se la paraula, ja que estaven massa preocupats en ocupar-se del mòbil, el portàtil, els vídeo jocs o qualsevol altre tecnologia.


Amb tot això, volien fer veure la gravetat de la societat actual. Moltes persones prefereixen estar parlant per telèfon o estar davant l'ordenador, que parlar cara a cara. Altres no surten de casa per jugar amb la ''Play station'' o mirar televisió. Aquests fets son molt greus! Davant una pantalla et pots comunicar amb una persona, però no pots sentir la seva presencia, la seva calor, els seus moviments... és molt mes fred! Culpa de la tecnologia les persones semblem robots, i això ha de canviar.


Monnom ens intenta fer obrir els ulls, però molta gent no se'n adona... i tú que prefereixes: estar amb una pantalla o passar el temps amb els teus éssers més estimats?